Les muntanyes no cremen soles. Cremen per dècades d’abandó polític, per l’incompliment de la Llei de Monts i per una crisi climàtica agreujada pels qui continuen frenant les polítiques ambientals. Tot això posa en escac a les poblacions rurals i l’enorme biodiversitat dels espais naturals.
Ecologistes en Acció del País Valencià expressa la seua més profunda solidaritat amb totes les persones afectades per l’incendi forestal que assola la Serra d’Espadà i que ja assoleix les 10.000 hectàrees. Volem traslladar el nostre suport i solidaritat als qui han hagut d’abandonar els seus habitatges, als qui han perdut part del seu patrimoni i a tota la població que contempla amb impotència com s’afecta greument un espai natural d’enorme valor ecològic, la Serra d’Espadà.
Així mateix, volem reconéixer i agrair l’extraordinari treball de bombers i bomberes, brigades forestals, agents mediambientals, personal d’emergències, forces i cossos de seguretat, personal tècnic i voluntariat, que, amb enorme professionalitat i posant en risc la seua pròpia integritat, estan fent tot el possible per a frenar un incendi d’una intensitat extraordinària.
No obstant això, la solidaritat no pot convertir-se en silenci i recordem que, al País Valencià, el 68% de les causes dels incendis forestals durant el període 2015-2024, són provocats per l’ésser humà degut a negligències de tota mena, com a burilles, crema de restolls i restes de poda, incendiaris i piròmans, interessos especulatius diversos, infraestructures elèctriques en mal estat, urbanisme desbocat, etc.
Cada estiu assistim al mateix relat: es parla de «catàstrofe natural», de «circumstàncies excepcionals» o de «condicions meteorològiques extremes». Però la realitat és molt més incòmoda: els grans incendis forestals són també conseqüència de decisions polítiques inadequades a nivell urbanístic, forestal, agrícola, social i rural, així com incompliments legals i d’un model territorial profundament insostenible.
La Llei de Monts estableix l’obligació de gestionar adequadament els terrenys forestals, reduir el risc d’incendis i conservar les muntanyes en condicions que minimitzen la seua vulnerabilitat. Aquestes obligacions corresponen tant als propietaris forestals com a les administracions públiques encarregades de garantir el seu compliment.
No obstant això, durant anys s’ha permés que milers d’hectàrees cultivades romanguen abandonades per la falta de rendibilitat econòmica, amb la consegüent acumulació de biomassa, mentre desapareixen l’agricultura, la ramaderia extensiva i els aprofitaments forestals sostenibles que històricament mantenien un paisatge divers, en mosaic, i més resistent al foc.
Però la responsabilitat no recau únicament en els qui incompleixen les seues obligacions com a propietaris. També correspon a les administracions municipals i a la Generalitat Valenciana, que tenen el deure legal de vigilar, planificar, inspeccionar i dotar de recursos suficients a la prevenció. Durant massa temps s’ha preferit gestionar l’emergència abans que evitar-la, mantenint polítiques de prevenció i extinció d’incendis que han quedat obsoletes respecte a les característiques dels incendis actuals.
Portem dècades construint una política forestal que actua quan la muntanya ja està cremant. S’inverteixen centenars de milions d’euros en sofisticats mitjans d’extinció —absolutament necessaris— mentre la prevenció continua sent la gran oblidada dels pressupostos públics. Per eixa raó, des d’Ecologistes en Acció prioritzem una major inversió en prevenció que en extinció.
A sobre, s’ha permés ocupar el territori de manera massiva amb urbanitzacions, cases i casetes, tant legals com alegals o clarament il·legals, construïdes moltes d’elles en llocs inadequats sense valorar el risc d’incendis forestals i que, quan cremen el bosc, són objecte de defensa prioritària (ordre de prioritat: persones, nuclis habitats i, finalment, el «medi natural»).
Però existeix un altre responsable importantíssim que agreuja cada estiu la tragèdia: la crisi climàtica. Les temperatures extremes, les sequeres prolongades, la pèrdua d’humitat dels ecosistemes i els episodis de vent intens estan creant unes condicions ideals en les quals qualsevol incendi pot transformar-se en poques hores en un megaincendi pràcticament impossible de controlar.
La comunitat científica porta més de cinc dècades advertint-ho. No obstant això, continuem assistint al retard de les polítiques climàtiques, a l’expansió d’infraestructures que incrementen les emissions, al creixement del trànsit motoritzat, a la dependència dels combustibles fòssils i a l’afebliment de les polítiques de protecció ambiental.
Negar la relació entre canvi climàtic i grans incendis, o continuar retardant les mesures necessàries per a reduir les emissions, significa acceptar que cada estiu serà més perillós que l’anterior.
L’incendi que afecta la Serra d’Espadà no ha d’analitzar-se com un fet aïllat. Forma part d’una nova realitat climàtica per a la qual moltes administracions segueixen sense preparar-se. La seua biodiversitat s’ha vist altament danyada, amb la pèrdua d’hàbitats de prat i forestal de nombroses espècies d’invertebrats i vertebrats. Han mort calcinats milers d’espècies la mobilitat de les quals és reduïda (insectes, amfibis, rèptils, etc.). En coincidir amb l’època de cria, milers de pollastres d’espècies d’aus forestals s’hauran vist seriosament afectades, com a insectívores, rapinyaires diürns i nocturns, mamífers com a ratpenats, etc.
Moltes espècies d’aus insectívores, com a avions, falcies i oronetes perdran les seues fonts d’aliment tan necessàries per a acabar amb les cries dels pobles i ciutats, i per a acumular greix de cara al seu imminent viatge migratori a Àfrica. I com no, milers de mamífers desplaçats o ferits. Es perdrà flora endèmica i amenaçada, insectes pol·linitzadors. Les conseqüències d’un macroincendi són dantesques!
Afortunadament, la Serra d’Espadà veurà, en poc anys, com la seua vegetació i el seu arbratge format per sureres rebrotarà, perquè es tracta d’una espècie molt adaptada al foc i de gran resistència, tenint una gruixuda escorça de suro que ho protegeix, amb alts índexs de supervivència i rebrot; i les espècies que han sobreviscut, a poc a poc, aniran colonitzant les seues terres en funció de la seua presència d’aliment.
Des d’Ecologistes en Acció reclamem un canvi radical de les polítiques forestals i climàtiques. Exigim que la prevenció deixe de ser un discurs i es convertisca en una prioritat pressupostària permanent, amb inversió estable durant tot l’any en gestió forestal, restauració ecològica, recuperació del mosaic agroforestal, suport a l’agricultura i ramaderia extensives, ocupació forestal públic i fixació de població en el medi rural.
Exigim igualment una política climàtica molt més ambiciosa, capaç de reduir de manera efectiva les emissions responsables del calfament global i d’adaptar el territori a unes condicions meteorològiques cada vegada més extremes.
Quan l’incendi quede extingit serà necessari investigar rigorosament les seues causes i avaluar també si les obligacions legals de prevenció s’estaven complint adequadament. La societat té dret a conéixer no sols com va començar el foc, sinó també per què va aconseguir semblant capacitat destructiva.
La major mostra de respecte cap als qui hui es juguen la vida apagant les flames consisteix a impedir que d’ací a uns mesos tornen a enfrontar-se a un altre incendi de dimensions similars. No n’hi ha prou amb agrair el seu treball, cal canviar les polítiques que fan que cada estiu siga pitjor que l’anterior.
Perquè les muntanyes no cremen sols, el factor humà és determinant. Molts dels incendis es generen en espais antropitzats i les muntanyes cremen quan s’abandonen, quan no es compleix la legislació forestal, quan es buida el medi rural i quan es continua alimentant una crisi climàtica que converteix cada incendi en una amenaça cada vegada més devastadora. La millor política contra els incendis comença molt abans que aparega la primera flama.
La entrada Crema la Serra d’Espadà, un dels espais naturals valencians més emblemàtics aparece primero en Ecologistas en Acción.
