Ni Netanyahu, ni Zelensky, ni els altres com ells; encara que són uns psicòpates criminals, que probablement serien capaços d’apretar el botó roig per a desencadenar l’apocalipsi nuclear. Tampoc són el problema Putin, Jamenei, Jinping ni Jong-un, malgrat que cadascun d’ells té al seu país en un puny i aprofiten els atacs de l’imperi del $ per a enrocar-se i endurir encara més les condicions de vida dels seus ciutadans; ni molt menys són la solució per als conflictes actuals, amb el Rellotge de la Fi del Món a tan sols 85 segons de la mitjanit final.
De fet, llevar algun dels anteriors líders no resoldria cap dels grans problemes actuals perquè ràpidament seria substituït per un altre similar que estaria condicionat per la infinitat d’interessos que existixen al seu al voltant i encara que volguera difícilment podria fer canvis de fons. Tenim l’exemple recent d’Iran, on al principi de la guerra van assassinar al líder suprem Alí Jamenei i la cúpula del país immediatament va elevar al càrrec a Mojtaba Jamenei, fill de l’anterior i amb més desitjos de venjança, un gran “èxit” dels EUA i Israel.
Un altre exemple, hipotètic encara, destituir (i jutjar pels seus nombrosos crims) a Trump podria calmar un poc l’Orient Mitjà però en absolut resoldria el problema d’Israel, un Estat artificial i genocida imposat per Occident per a desestabilitzar els països petroliers de la zona i beneficiar les grans companyies amb el multimilionari negoci de les armes i el petroli. Llevar a Trump tampoc resoldria la misèria ni el bel·licisme dels EUA, un país que ha estat en guerra més del 90% de la seua existència i que actualment té uns 50 milions de pobres desatesos, mentres les seues elits gasten 1.500.000.000.000 de $ públics cada any en armaments i militars per amenaçar a tot el món i afavorir aquestes companyies.
Un detall important, quan es diu que un país ataca a un altre, genèricament, es diluïx i embrolla el problema contribuint a la manipulació general, perquè no tots els ciutadans del país agressor volen atacar l’altre. De fet, en el cas actual dels EUA contra l’Iran, el 61% de la població dels EUA rebutja esta guerra i vol fins i tot la destitució de Trump. De manera que realment no són els països ni els pobles els qui provoquen les guerres sinó els que manen, per avarícia o per ineptitud, per apoderar-se dels recursos dels països atacats o/i per distraure la seua pròpia població dels problemes interns que no són capaços de resoldre.
En definitiva, si canviar als dirigents no resol els problemes serà perquè la causa principal és el propi sistema econòmic i polític que els parix, malcria i encimbella, permetent concentrar la riquesa i el poder en una xicoteta minoria que es nega a canviar encara que estiga col·lapsant i massacrant el planeta. Un sistema que es basa en el creixement continu i amenaça amb matar la biosfera que el suporta, com fa el càncer amb el cos, i ja no pot continuar creixent perquè s’esgoten els recursos i la capacitat regeneradora de la biosfera.
Un sistema inestable i cíclic que es torna a enfonsar i ens porta cap a un gran reset, una altra guerra global com en els anys 30, després del crac de la borsa de Nova York. En una altra època, una massacre global permetria als de dalt reiniciar el cicle del capitalisme i reflotar el sistema, però hui resulta suïcida perquè, amb les armes nuclears i la crisi ecològica, pot provocar fins i tot l’extinció humana (inclosos els super-rics) i la d’un altre milió d’espècies. I no obstant el perill, coneixent-lo, els màxims dirigents seguixen utilitzant estratègies massa paregudes a les que ja utilitzaren en les grans crisis anteriors: fomentar les extremes dretes perquè enganyen els pobles, provocar més guerres localitzades, rellançar pertot la carrera armamentista, manipular descaradament la informació, etc. etc. Una estratègia que conduïx directament cap a la massacre global.
I és que tenim un desfasament summament perillós. Hem avançat molt en ciència i tecnologia però molt poc en l’organització social, que continua sent piramidal, com la dels nostres avantpassats cavernícoles de fa deu mil anys i més. Centenars de generacions després encara continuem funcionant de manera jeràrquica i violenta; això sí, ara en comptes de porres i pedres usem drons i míssils, la qual cosa resulta molt més letal per a tots.
També actuem de manera cooperativa i empática, però en les relacions socials predomina la competència agressiva pel poder i la riquesa. A més eixa competència pel poder és intrínsecament agressiva, la qual cosa afavorix als més egoistes i despietats, que utilitzen els grans mitjans de comunicació per a embrutir i enganyar la majoria de la població fent-li creure que és natural i necessari que hi haja guerres, rics i pobres, gent que mana i gent que obeïx, que els culpables dels problemes són sempre minories veïnes, mai els de dalt, ni molt menys el propi sistema…
La nostra societat s’assembla massa a la dels cosins evolutius, els ximpanzés, que també són jeràrquics i es barallen sovint, arribant fins i tot a matar-se entre ells per les femelles, el menjar i el territori; nosaltres ho adornem més però en el fons actuem guiats pels mateixos instints. Una estratègia evolutiva que pot haver resultat útil per a sobreviure en un món on teníem depredadors més forts i sanguinaris que nosaltres, però que ara resulta summament perillosa i ens amenaça fins i tot amb l’extinció si finalment utilitzem les armes NBQT que emmagatzemen les grans potències(5).
A més a més, ecològicament este sistema no dona ja més de si, ha arribat al límit, inclús s’ha passat amb els equilibris ambientals i la Terra no pot més, està esgotada, malalta, té febre i de seguir així la convertirem en un forn on resultarà pràcticament impossible viure-hi. Ho sabem des de fa dècades però, en comptes de posar remei, els dirigents econòmics i polítics desvien l’atenció i provoquen guerres fratricides per a enriquir-se més i manar molt més.
I quina és la solució? Doncs lògicament obviar les jerarquies i la concentració de riquesa i poder, replantejar el contracte social per a basar-lo en l’equitat, la cooperació i l’empatia. Ara que el sistema esta en decadència total, tremolant, abans que s’enfonse completament i acabe amb tots nosaltres, hem de trencar la inèrcia i superar l’organització piramidal unint els moviments més progressistes per a canviar la mentalitat i la societat. El canvi és factible i urgent però no vindrà per si sol, la ciutadania conscient ha d’alçar-se i pressionar amb força per a aconseguir-ho. I no tenim massa temps, esta dècada més o menys.
La entrada El problema no és Trump aparece primero en Ecologistas en Acción.
