Fa poc ens hem assabentat de la proposta d’un nou projecte industrial al Grau de Castelló. Es tracta d’Armonia Green, una planta de producció d’amoníac destinada principalment a l’exportació, que es pretén ubicar al polígon del Serrallo. La seua localització respon a criteris purament econòmics: l’aprofitament de l’electricitat generada per les centrals de cicle combinat ja existents i la proximitat immediata al port per facilitar el transport marítim de grans quantitats d’amoníac.
Des de l’empresa promotora, formada al 50 % per l’elèctrica Ignis i el fons d’inversió nord-americà prosionista KKR (sí, el mateix dels festivals de música), així com des de les institucions i bona part dels mitjans de comunicació, el projecte s’està presentant com una aposta per la sostenibilitat i la transició energètica. No és casual que es vincule reiteradament a conceptes com l’hidrogen verd o l’amoníac verd, ni tampoc que el mateix nom del projecte pretenga transmetre una imatge d’harmonia ambiental que en cap cas es correspon amb la realitat.
Els col·lectius sotasignants mostrem el nostre ferm rebuig a aquest projecte, que considerem un nou cas de rentat de cara verd al servei d’interessos empresarials i especulatius. A continuació exposem els principals motius pels quals Armonia Green no només no contribueix a una transició energètica justa, sinó que aprofundeix en un model de gestió del territori que fa dècades que patim.
En primer lloc, la generació de l’amoníac dependrà directament de l’electricitat generada a les dues centrals de gas de cicle combinat ubicades al Serrallo, i per tant no es tractaria d’amoníac verd, sinó gris. Per confirmar açò, només cal vore els plànols del projecte, que compten amb cables que uneixen les centrals de cicle combinat amb la planta de producció d’amoníac. A més, la planta consumiria més aigua que tot Castelló i un terç de l’energia de tot el territori valencià.
En segon lloc, l’amoníac produït a la planta d’Armonia Green no tindrà com a objectiu la descarbonització del teixit industrial de les nostres comarques ni la cobertura de necessitats energètiques locals. Ben al contrari, el projecte preveu explícitament la construcció de canonades que transportaran l’amoníac fins al port del Grau de Castelló, on grans vaixells de fins a 40.000 tones de capacitat el carregaran per exportar-lo als ports de Bèlgica i dels Països Baixos, on posteriorment serà reconvertit en hidrogen.
Això significa que el nostre territori assumirà els impactes ambientals, els riscos industrials i l’ocupació d’espais estratègics, mentre que els beneficis energètics i econòmics es concentraran fora. Castelló torna així a ser tractada com un espai de pas i d’extracció de valor, subordinat a les necessitats del mercat europeu, perpetuant un model profundament injust en què els riscos es queden ací i els guanys se’n van fora.
En eixa mateixa línia, estem parlant d’un projecte que, amb una inversió per damunt dels mil milions d’euros, tan sols generarà un nombre molt reduït de llocs de treball.
En tercer lloc, el projecte s’ha volgut presentar com una iniciativa que compta amb el suport del conjunt de la societat castellonenca, quan la realitat és ben diferent. Fins ara, l’única aprovació constatada és la de determinades autoritats locals (ajuntament, autoritat portuària) i autonòmiques, sense que haja existit cap procés real d’informació, debat o participació ciutadana que permeta parlar de consens social.
No s’ha dut a terme cap procediment d’exposició pública que haja garantit l’accés de la ciutadania a una informació completa i rigorosa sobre el projecte, els seus riscos i les seues conseqüències. Com passa sovint amb projectes d’aquesta magnitud, una part fonamental de la seua viabilitat es basa en la manca de transparència i en el desconeixement generalitzat, substituïts per relats simplificadors i eslògans verds que dificulten un debat democràtic honest.
A més de tot açò, cal tindre en compte que l’amoníac és una substància altament inflamable i, tot i que el projecte no detalla la capacitat exacta dels tancs d’emmagatzematge, segons els plànols hi ha dos grans tancs d’uns 40 metres de diàmetre. A més, cal tindre en compte també els riscos que comporta el seu transport a través de canonades que passen a la vora de les centrals de cicle combinat, de les instal·lacions de combustible o de la planta d’UBE. La combinació de tots eixos factors podria tenir un efecte dòmino de conseqüències terribles. De fet, el projecte s’ha d’acollir a la Directiva Seveso III i el Reial Decret 840/2015 aplicables a indústries que comporten la possibilitat d’accidents greus.
Per últim, però no menys important, com hem dit a l’inici, una de les dues promotores del projecte és el fons d’inversió prosionista KKR, i per tant el mateix redundaria en l’augment de beneficis d’aquest grup, que està implicat en el brutal règim d’apartheid israelià i les seues polítiques genocides cap al poble palestí.
Per tots aquests motius, els col·lectius signants d’aquest manifest DIEM NO a Armonia Green. No volem que el nostre territori seguisca sent destrossat per projectes com aquest que sols serveixen per seguir augmentant els beneficis de qui mai s’ha preocupat per res més que fer-los créixer no importa a quin preu.
La entrada Armonia Green: maquillatge verd, riscos reals i beneficis que se’n van fora aparece primero en Ecologistas en Acción.
