En plena pandemia, y crisis social, el desperdicio alimentario continúa siendo un problema de primera magnitud, que además se acentúa en el periodo navideño. Este despilfarro tiene un impacto muy importante sobre la huella de carbono, la huella ecológica y la huella hídrica, sin olvidarnos del componente social.
Temas: El Salmón Contracorriente, Desperdicio alimentario, Educación, Crisis económica, Crisis climática, Alimentación
La campaña «Comer y cambiar, todo es empezar: Modelos prácticos de alimentación y consumo que nos cuidan y cuidan el planeta», de la Asociación Paisaje, Ecología y Género, denuncia la insostenibilidad del actual modelo alimentario, proponiendo alternativas, también en fechas tan consumistas como la Navidad.
Temas: El Salmón Contracorriente, Alimentación, Agroecología, Industria alimentaria, Pesca, Agroindustria, Consumo, Agricultura, Consumismo
La iniciativa de economía circular y social ReutilizaK, de la Asociación Cultural La kalle, promueve la reutilización de dispositivos electrónicos mediante un proyecto de inclusión sociolaboral de jóvenes en situación de vulnerabilidad, a la vez que combate la brecha digital mediante programas de acompañamiento.
Temas: El Salmón Contracorriente, Economía circular, Pobreza, Tecnología, Reciclaje, Crisis climática
Vivimos un momento de despertar social en el que proliferan las iniciativas para construir modelos alternativos. Es el caso de Crowdcoop, un espacio digital en Goteo, especializado en la creación, impulso y consolidación, mediante financiación colectiva, de cooperativas.
Temas: El Salmón Contracorriente, Economía social y solidaria, Ecología, Cooperativismo, Finanzas éticas
Llegan las fechas navideñas y desde Teachers for Future Spain queremos contribuir a evitar que se conviertan en unas fiestas del consumo irresponsable con gran impacto sobre el clima.
Temas: El Salmón Contracorriente, Consumismo, Crisis climática, Consumo
La campaña «Comer y cambiar, todo es empezar: Modelos prácticos de alimentación y consumo que nos cuidan y cuidan el planeta», de la Asociación Paisaje, Ecología y Género, denuncia la insostenibilidad del actual modelo alimentario, que se ve incrementada en fechas tan consumistas como la Navidad.
Temas: El Salmón Contracorriente, Alimentación, Agricultura, Agroindustria, Agroecología, Consumismo, Industria alimentaria
The post Gerardo Santos appeared first on Opcions.
La crisi de la pandèmia arriba quan molts sectors encara no s’havien recuperat de la crisi de 2008. Com afecta a la societat aquesta nova crisi en què plou sobre mullat?
La crisi de 2008, i totes les crisis anteriors, el que han fet és erosionar progressivament els drets econòmics, socials i culturals de la població. Des d’un punt de vista de resiliència econòmica, i sobretot pel que fa als drets socials, anem acumulant crisis de les que no ens n’acabem de recuperar.
La crisi de 2008 no va trencar cap període anterior de benestar absolut. El concepte de mileurista entra en el vocabulari dels moviments socials la dècada dels 2000, les accions de V de Vivienda i el No tindràs casa en ta puta vida comencen abans de la crisi financera. La població ja perdia capacitat de renda i els salaris ja baixaven abans de 2008. Potser sí que hi havia més feina que no pas ara, però la feina ja era precària. En aquest mateix ateneu de La Rosa de Foc, vam fer un documental sobre precarietat cap a 2004. La crisi de sobreproducció és també anterior a 2008 i el procés neoliberal de reducció de capacitat de l’Estat per garantir els drets de la població ve dels anys 80 i 90. Per tant, les arrels de la crisi actual són molt més profundes, es remunten a dècades.
El sotrac causat per la pandèmia arriba en un moment ja abonat per la precarietat, igual que va passar el 2008. En cap cas es van aprofitar els temps considerats de recuperació econòmica i creixement previs a 2008 per construir estructures econòmiques al servei del benestar de les majories. Les classes populars no se’n van veure mai beneficiades, aquells anys, així que, de cada crisi, en sortim més afeblides.
El sotrac causat per la pandèmia arriba en un moment ja abonat per la precarietat, igual que va passar el 2008
Tenim una generació, els que van néixer a finals dels 80 cap endavant, que només coneix un context econòmic, el de la crisi.
Ha passat a casa nostra, però també passa arreu, és un fet global. Ha passat als països del sud d’Europa o als d’Amèrica Llatina, on hi va haver un període de creixement fins a 2010, frenat en sec per la precarització. Això influeix molt en les expectatives d’aquestes generacions, en les seves esperances en la vida pública i en la política. És un gran problema.
Iolanda a l’entrevista | Autor: Dani Codina
Les crisis de 2008 i l’actual han desmentit dos mantres del sistema capitalista. Hem vist com l’economia i el sistema financer van col·lapsar i ara és tota la màquina la que es va aturar, amb la pandèmia. Queda, però, un altre mantra que perdura: Si no hi ha capitalisme, vindrà el caos.
La qüestió de les alternatives sempre se’ns posa sobre la taula com una dicotomia. Si no és capitalisme, quin sistema serà? A mi m’agrada recordar el que deia al respecte l’Arcadi Oliveres: “Les alternatives no vénen empaquetades en una caixa, amb un llacet”. Tot és una evolució i no podem tenir una sola alternativa, sinó diverses. Als moviments socials, sempre ha sigut molt tabú la idea de reformar el capitalisme, però al final, el que fem, és això. Anar desplegant diverses alternatives per reformar un sistema i, alhora, construir-ne un altre. La idea és assolir un sistema que respongui a les necessitats i que posi la vida en el centre. No sé quin nom ha de tenir aquest sistema, però.
La premisa de que el sistema ha de col·lapsar per poder construir-ne un de nou és molt angoixant i fa por, amb raó, perquè un col·lapse del sistema genera patiment, fam i morts. Ho estem veient amb el col·lapse sanitari que hem viscut a la primavera. No el causa només la COVID-19, sinó el fet de no tenir un sistema sanitari adequat per fer front a les conseqüències de la pandèmia. No és una qüestió de capacitat dels professionals sanitaris, sinó de la manca d’estructures per poder tenir cura real de tota la població. No està fet així, el món.
Construir una alternativa a partir del col·lapse del sistema generaria molt de patiment. Significaria aïllament dels sistemes econòmics internacionals, podria haver-hi talls de subministres bàsics, restriccions amb el subministre de medicaments, entre d’altres. Crec que, entre les que creiem que el sistema capitalista no donarà mai resposta a la situació de les classes populars, hem de plantejar-nos arribar a aquestes alternatives evitant el col·lapse.
La crisi sanitària ha accelerat el procés de decreixement?
No només la pandèmia, sinó la confluència de la crisi climàtica i la pandèmia. Durant un període de temps limitat, la situació sanitària va imposar un decreixement dels processos econòmics i, certament, la màquina del sistema va a un ritme molt més lent. Aquest no és el decreixement que ens ha de portar a superar l’emergència climàtica, però sí que posa sobre la taula dinàmiques apreses per la població que sí podríem aprofitar per al procés de decreixement.
El confinament ens va replantejar la forma com consumim. S’ha posat en valor el comerç de proximitat o el menjar de qualitat. La pandèmia també ens ha posat cara a cara amb l’hiperconsumisme. Molta gent ha vist que no calia anar a la botiga de roba cada setmana a renovar el model de samarreta.
Pel que fa al consum energètic, que és el que ha de decréixer amb urgència, la pandèmia no l’ha frenat gaire. De fet, això i les finances internacionals és el que s’ha recuperat amb més rapidesa després dels confinaments de la primavera.
El confinament ens va replantejar la forma com consumim. S’ha posat en valor el comerç de proximitat o el menjar de qualitat
La població no s’ha conscienciat, aquests mesos, de la importància de reduir el consum energètic?
Potser sí que hi ha una presa de consciència per part de la població, però això no ha portat a establir un model de canvi de les pràctiques de consum. La reducció en el consum energètic ha estat més aviat imposat, no es podia agafar el cotxe perquè t’havies de quedar a casa.
Les matriculacions a les autoescoles s’han disparat des que van reobrir després del confinament. Una de les causes pot ser la por a contagiar-se al transport públic?
Exacte, potser incrementa el nivell de consciència, però no hi ha correlació amb el canvi de pràctiques de consum. A banda, ens bombardegen amb un missatge tecno-optimista: “no us preocupeu, tenim la tecnologia per poder substituir aquest consum del petroli per altres energies que crearan més llocs de treball”, és a dir, la idea darrere del Green New Deal, que propugna sortir de la crisi invertint en una transició ecològica i energètica. Per fer-ho, proposa l’explotació de recursos naturals com el fòsfor o el liti, que no són suficients per mantenir els nivells de consum energètics mundials. Són recursos, a més a més, que es troben en països empobrits, de manera que el que proposen és més explotació.
Iolanda a l’entrevista | Autor: Dani Codina
El problema de la proposta de Green New Deal és que no contempla transformacions socials?
El Green New Deal ven que es pot fer una transició ecològica sense un canvi en el model de consum, i no és cert. No estic en contra d’invertir per canviar la matriu energètica arreu del món; i sí, això pot generar llocs de treball. Però ha d’anar acompanyat d’un canvi en el model de consum i un decreixement del consum, entre d’altres aspectes. Tal com estan plantejades, aquestes transformacions beneficien els de sempre, ja que seran les empreses energètiques tradicionals les que seguiran fent negoci. Aquesta transició també es pot fer generant comunitats energètiques o beneficiant la tasca de cooperatives, però la tendència de la Unió Europea i la seva proposta de transició verda passa per salvar aquestes grans empreses. S’ha de mirar què hi ha darrere dels fons europeus que rebran les empreses per afavorir la seva transició verda. Quines empreses seran les beneficiades i quin tipus de llocs de treball es generaran.
Si no hi influïm des de l’ESS i el cooperativisme, el que tindrem serà el model més poc transformador i més corporatiu del Green New Deal.
Tanmateix, el Green New Deal representa una finestra d’oportunitat per als moviments que busquen una transformació real del sistema. El missatge de que, de la crisi, hem de sortir més sostenibles, és constant, i ho diu la Unió Europea, i el Fons Monetari Internacional, inclús Antoni Brufau, el president de Repsol, que fa tres dies declarava que el capitalisme estava esgotat i que ara cal fer un creixement més inclusiu i més verd. Podem aprofitar aquesta situació i portar-la al nostre terreny, perquè la gent està sensible a aquestes qüestions, però hem de posar les estructures al damunt de la taula. De fet, hem d’aprofitar aquesta situació, perquè si no hi influïm des de l’ESS i el cooperativisme, el que tindrem serà el model més poc transformador i més corporatiu del Green New Deal.
Si mirem enrere, des de la crisi de 2008, l’ESS ha evolucionat, crescut i diversificat molt a Catalunya i l’Estat. Com creus que continuarà aquesta evolució a partir de la crisi actual?
El creixement s’ha notat els darrers anys a casa nostra, potser no tant a nivell internacional. I aquest camí no el farem soles des d’aquí, s’han de teixir moltes més relacions internacionals. Ha estat un auge a petita escala, protagonitzat per moltes petites experiències, i també s’ha posat en marxa una infraestructura molt important com són els ateneus cooperatius a Catalunya.
Han de seguir tirant endavant les petites iniciatives, però cal abordar estratègicament la necessitat d’un canvi a gran escala. Un canvi que tingui en compte quines infraestructures de distribució, de finançament i de comunicació necessitem. Cadascuna de les cooperatives i altres experiències, per si soles, no podran provocar canvis substancials.
Han de seguir tirant endavant les petites iniciatives, però cal abordar estratègicament la necessitat d’un canvi a gran escala
Què cal, per assolir aquests canvis substancials? Més incidència política?
Segurament més aliances, fins i tot, amb el sector empresarial. Per fer la transició cap a l’economia que posi al centre la vida, no només pot prendre’n part l’ESS, sinó també la petita i mitjana empresa i els autònoms han de prendre part d’aquest procés. Hem de poder estendre els principis de l’ESS al sector empresarial que ara potser no els comparteix.
Ajudaria una llei general de l’ESS?
Sí, ajudaria, si es fa bé, perquè donaria seguretat jurídica, aportaria finançament públic, també ajudaria a mobilitzar finançament privat. Ajudaria a establir aliances per donar suport a infraestructures industrials, per exemple.
Necessitem estratègies generals per entomar els canvis necessaris. Per exemple, critiquem molt el govern català perquè no té una política industrial. La indústria, a Catalunya, cau per efecte dòmino i un país que aspiri a tenir una economia diversificada, sostenible i sobirana necessita una política industrial. Des de l’ESS, no conec cap proposta que parli d’un pla industrial per Catalunya, i necessitem construir aquest tipus de propostes. És un salt d’escala mental, necessitem pensar més enllà, pensar què volem ser a deu anys vista.
Aquesta entrevista obre el Quadern 59 d’Opcions “Consum en temps de crisi”. Si vols llegir el quadern sencer, uneix-te a Opcions i te l’enviem gratuïtament.
The post Iolanda Fresnillo: “Construir una alternativa al capitalisme a partir del col·lapse del sistema generaria molt de patiment” appeared first on Opcions.
A la primera part del reportatge parlem de tres iniciatives que han tirat endavant gràcies a les finances ètiques: Can Calopa, GreenForest Food, i NUMEX. Completem el reportatge parlant de tres projectes més: Cakanam, CAF de Gràcia i Can Bofill.
L’Awa Ndiaye i la Ndeye Gueye, veïnes del Besòs de Barcelona, van decidir crear una associació de dones senegaleses al barri, en trobar-se que, com elles, moltes dones migrades del Besòs ho eren: “vam pensar que l’associació podia ser un espai per donar-nos suport, parlar de les nostres coses i sentir-nos lliures”. Així va néixer Cakanam.
En dos anys, l’associació ha passat de deu a cinquanta membres: “No han deixat de sumar-s’hi dones. N’hi ha de totes les edats, des dels divuit als cinquanta anys, però compartim que som dones migrades i la voluntat de tirar endavant plegades”. Aviat van veure que crear una Comunitat Autofinançada (CAF) podia ser un bon mètode per complementar la tasca comunitària de l’associació. La CAF els ha permès cobrir despeses domèstiques, com avaries a la llar o la compra de llibres escolars, i també comprar bitllets per viatjar al Senegal.
Les membres es reuneixen cada quinze dies i cadascuna ingressa la quantitat que creu oportuna, o bé demana un crèdit, que pot ser d’una xifra fins a quatre vegades superior al que ha aportat. Per demanar un crèdit, cal comptar amb l’aval d’una de les membres: “és com un compte del banc, però la diferència és que no hi ha interessos i que pots retirar els teus diners quan ho necessites”. La gestió comuna de l’economia ha facilitat que s’hagin generat vincles de confiança i amistat més enllà de la CAF: “anem a passejar, de festa o a comprar plegades”, comenta Ndiaye.
La CAF els ha permès cobrir despeses domèstiques i també comprar bitllets per viatjar al Senegal
Ndiaye coneixia el mètode de les CAF abans de viure a Barcelona: “Al Senegal, les comunitats de préstec entre dones són molt similars i populars, es diuen AVEC”. De fet, no és casual que en la seva gran majoria es tracti de grups integrats exclusivament per dones, ja que moltes dones del Sud global pateixen exclusió financera i, alhora, han de solucionar els problemes i les emergències relacionades amb la gestió de la llar.
Cakanam impulsa projectes comunitaris d’auto-ocupació
Les CAF, també anomenades tontines a molts indrets de l’Àfrica, esdevenen un espai de sororitat a on invertir, estalviar i obtenir beneficis: “Al Senegal, som les dones qui ens ocupem de la gestió de la llar, portem els comptes, comprem tot el que cal, tenim cura dels infants i de les persones a càrrec en general. Per això, és fonamental que puguem gestionar els recursos econòmics”. També és una via per emprendre projectes que els permetin ser independents econòmicament.
La precarietat laboral de la majoria de les dones que integren Cakanam ha provocat que decidissin impulsar projectes comunitaris d’auto-ocupació en el marc de l’associació. Així va dibuixar-se l’horitzó de crear una cooperativa de treball:“la majoria treballem, però en feines que no desitgem tenir. A través de la cooperativa volem generar llocs de treball dignes”, comenta Ndiaye. En el darrer any, des de Cakanam han començat a oferir serveis de càtering i tallers de formació.
Al barri de la Vila de Gràcia de Barcelona, un grup de vuit persones formen la CAF de Gràcia. A diferència de la CAF de Cakanam, la comunitat no va néixer per resoldre una necessitat econòmica, sinó com un experiment social. “Ens interessava explorar com es podia construir un projecte petit col·locant els diners a l’epicentre de l’activitat: veure com influeix en les relacions, si pot enfortir-les o simplement transformar-les”, explica Miguel Carvalho, un dels membres fundadors. “Moltes persones vinculen els diners amb la capacitat d’exercir poder. Potser per això, hi ha qui té vergonya de demanar diners o reclamar-los, fins i tot a la família o als amics”, afegeix Carvalho. La CAF els ha permès parlar obertament de diners i generar relacions horitzontals i de confiança entre ells.
Després de tres anys, el grup s’ha convertit en una colla d’amics que es troba un cop al mes amb un propòsit concret: “cada reunió és com una mena de ritual que comença a casa d’algú obrint la caixa dels diners, hi ha un temps perquè qui vulgui en posi i qui ho necessiti demani un préstec, i acaba amb un sopar”, explica Carvalho. La CAF de Gràcia ha decidit, en els seus estatuts, que els crèdits tinguin uns petits interessos per tal d’incentivar l’activitat econòmica: “la CAF és col·lectiva, per tant, si hi ha moviment econòmic, els beneficis són per tota la comunitat. Es tracta de generar una mena d’energia a través de l’activitat econòmica”, comenta Carvalho.
“Ens interessava explorar com els diners influeixen en les relacions, si pot enfortir-les o simplement transformar-les”
El grup està format per persones de nacionalitat italiana, que tenen al voltant de trenta anys i, de les quals, la majoria són treballadores autònomes vinculades al món de la música, la comunicació o el disseny gràfic. També comparteixen la sensibilitat vers el consum conscient i les finances ètiques.
La CAF els ha permès cobrir despeses relativament petites, com la compra d’electrodomèstics, el pagament de cursos de formació o les reformes a la llar, sense recórrer a la banca convencional: “els diners de la CAF provenen de la feina dels meus companys, no de la inversió en armament o de l’especulació.”
Un altre dels reptes que enfronten les finances ètiques és especialment engrescador. La compra de la finca de Can Bofill, a Collserola, per part de Coop57 el 2019, obre un nou escenari en què, a través de l’adquisició de patrimoni, les finances ètiques poden desmercantilitzar sòl, en benefici de la comunitat.
Can Bofill | Foto: Coop57
Can Bofill és una masia del segle XIV situada al Parc Natural de Collserola i que forma part del Pla Especial del Patrimoni Històric i Arquitectònic de Molins de Rei. El 2018, els propietaris van decidir rescindir el contracte de masoveria que havia estat vigent durant quinze anys amb l’associació La Tartana, que gestionava la masia, i posar en venda la finca. La Tartana no comptava amb els recursos econòmics per afrontar-ne la compra i, finalment, va ser adquirida per Coop57, després d’un profund debat entre la base social. La cooperativa va adquirir la finca en propietat i va cedir-ne l’ús a l’associació, iniciant una nova línia de projectes denominada Sòl comunitari: «Quan Coop57 adquireix sòl per defensar de l’especulació un projecte agroecològic com el que es desenvolupava a Can Bofill, no ho fa des d’una perspectiva patrimonial, ni d’inversió, sinó per demostrar que avui, encara hi ha qui creu, practica i viu amb un paradigma del comú», explica Guillem Fernàndez, responsable de l’àrea de préstecs de la cooperativa.
Amb l’adquisició de la finca en propietat, automàticament aquesta es convertia en propietat de quasi mil entitats de l’economia social i solidària i més de quatre mil persones sòcies col·laboradores.
“Necessitem experiències de gestió de la terra mitjançant béns comunals”
La línia de Sòl Comunitari neix de la detecció d’altres projectes que, com Can Bofill, han vist amenaçada la seva existència per l’interès especulatiu dels Fons d’Inversió, particularment en inversions immobiliàries. Beu d’experiències com la dels béns comunals a l’edat mitjana i abans del període de desamortitzacions a l’Estat, les col·lectivitzacions, el zapatisme, les comunitats indígenes en resistència de Colòmbia o les Communities Land Trust. Per a Fernández, “enmig del neoliberalisme galopant, desenvolupar experiències de gestió de la terra mitjançant béns comunals és una necessitat”.
Una cançó de Tremeda Jauría diu:
“perdimos el miedo a caer,
aprendimos juntas a flotar,
esto va de sostener”.
I és que, una de les revolucions de les finances ètiques és, justament, la recuperació de l’ús social i original dels diners, convertint-los en una eina que permet teixir relacions de solidaritat i de suport mutu i eradicar les injustícies inherents al sistema capitalista.
Aquest article forma part del reportatge del Quadern 58, “On van els nostres diners?”. Per llegir el quadern senser, uneix-te a Opcions! A més de poder llegir el quadern, estaràs donant suport a un projecte cooperatiu, sense afany de lucre i transformador.
The post Els fruits d’una revolució (part 2) appeared first on Opcions.
Dels 25 primers números editats per Opcions (2002-2008), deu estaven dedicats primordialment a productes alimentaris. L’alimentació ens toca moltes fibres sensibles quan anem a comprar amb la perspectiva del consum com a eina de canvi.
“Som el que mengem”, deia el lema d’una campanya de fa uns anys. Sostenibilitat, salut, condicions dignes de productors i productores, un medi rural viu, preus transparents, proximitat, comunitat… És possible tenir tots aquests ingredients a la recepta dels supermercats cooperatius?
Quan en els anys vuitanta del segle passat, els pioners del moviment agroecològic estatal van començar a proposar un model diferent de l’agroindustrial, el panorama era força desolador. Ja sabeu: “Tornar al passat renunciant a la revolució tecnològica, amb la gana que hem passat en aquest país?”. Avui dia, tot i així, després de dècades de moviment agroecològic i per la sobirania alimentària, i a cavall dels escàndols alimentaris i dels estralls que produeix als nostres cossos l’alimentació industrial, vivim una explosió global de producció i consum d’aliments ecològics. Tot i l’avanç espectacular en la producció ecològica en els darrers anys (tant les vendes com la superfície s’han multiplicat per cinc entre 2000 i 2015), hi ha deures pendents: a dia d’avui, la part més gran del consum d’aliments ecològics certificats el fan persones de renda mitjana-alta a països del Nord, mentre que grans produccions de països del Sud es destinen fonamentalment a l’exportació a Europa i els Estats Units. En contrapartida, a menys quantitat d’ingressos personals, més es consumeixen aliments industrials processats, alts en calories, greixos, sucres o sal. El mercat proposa, el salari decideix.
Aquesta geografia econòmica global del consum d’aliments ecològics no impedeix que hi hagi milers d’iniciatives populars, de volum petit i mitjà, en la producció i el consum, que atenen els valors de l’agroecologia i sobirania alimentària. La qüestió preocupant és que els números no menteixen: en el seu desenvolupament recent, el sector ecològic s’ha anat emmotllant a les estructures econòmiques existents, amb les seves lògiques de generació de beneficis com a element central. Hem sacsejat l’arbre, sí, però és la gran distribució la que avui dia en recull els fruits.
Els senyals recents d’estancament en grups de consum (que representen el compromís, des del consum, amb l’agroecologia com a moviment transformador) i l’aterratge del fenomen Food Coop, gràcies al documental sobre el supermercat cooperatiu Park Slope Food Coop de Nova York, han remogut aquest panorama.
Es viu certa efervescència de projectes entorn de la idea de supermercats cooperatius
El moment coincideix, a més, amb un sorprenent creixement d’iniciatives cooperatives de certa escala en altres sectors i amb el suport institucional a l’economia social i solidària, i la sobirania alimentària en el marc del cicle polític 2015-2019. Així que, fent de la necessitat virtut i amb la inspiració de l’exemple novaiorquès, es viu certa efervescència de projectes entorn de la idea de supermercats cooperatius.
La proposta dels supermercats cooperatius i la seva aplicació a la nostra realitat local té un element clau: l’aspiració de fer arribar aliments de qualitat a capes més àmplies de la població. La fórmula passa per la creació d’estructures d’escala més grans que puguin facilitar-ho, per arribar a un públic menys militant que el consumidor mitjà d’un grup de consum ecològic. Idealment, un supermercat cooperatiu combinaria el millor dels valors del moviment agroecològic amb la gestió professional de cooperatives de distribució per poder arribar a milers de famílies, recuperant així espai socioeconòmic al capitalisme eco. El model de Park Slope ens aporta alguns elements inspiradors a tenir en compte, dels quals en destaco dos que semblen alhora claus del seu èxit i reptes en la seva aplicació al nostre context sociocultural: el treball obligatori (i massiu) de les persones sòcies i l’heterodòxia declarada en els criteris d’aprovisionament de productes.
Respecte al primer: que més de 15.000 persones sòcies col·laborin unes poques hores al mes en la bona marxa del projecte, només pot ser qualificat com un èxit d’organització. A més, resulta un factor clau per fer els preus més assequibles, avui dia la barrera més important que frena el potencial consum d’aliments ecològics de l’Estat espanyol. Els membres del Food Coop novaiorquès fan el 70% de les hores que el supermercat necessita per operar i per tant la cooperativa només suporta econòmicament el 30% de les hores en forma de salaris.
Els membres del Food Coop novaiorquès fan el 70% de les hores que el supermercat necessita per operar
Economies a part, no s’han d’obviar els aspectes no monetaris d’aquest sistema. En primer lloc, el treball aportat pels membres (obligatori i en grups regulars) forma part de l’experiència de la cooperativa en l’àmbit sociocomunitari, i té un valor com a tal, de manera semblant al dels grups de consum, però a una escala més gran. En segon lloc, el fet que aquesta aportació sigui obligatòria (i no canviable per una quota, per exemple) implica llançar un missatge clar: tots els membres de la cooperativa són iguals, independentment dels ingressos de cadascun. Quant a l’aprovisionament, cal destacar tant els criteris de compra com els aspectes logístics. El Park Slope Food Coop duu a terme una valoració sobre sis variables d’interès a l’hora de decidir si inclou un producte al catàleg: el preu, si la producció és ecològica, la proximitat geogràfica, el sabor, si és de comerç just i la satisfacció culinària del veïnat. Cap d’aquestes variables suposa una línia vermella. Per exemple, sovint hi ha versions no ecològiques d’un producte si l’equivalent ecològic és massa car. Si ens parem a pensar en el cas d’una botiga ecològica on comprem alguns productes, però els que ens semblen fora de pressupost els comprem en un altre lloc, té sentit oferir producte convencional en aquests projectes: evitem trajectes, guanyem temps i aportem recursos a la cooperativa. Un model heterodox, des dels postulats agroecològics, però molt pragmàtic des del punt de vista socioempresarial, i inclusiu per al consumidor.
Países exportadores de alimentos ecológicos con más descompensación entre
consumo interior y exportaciones | Fuent: FIBL
D’altra banda, el Park Slope Food Coop renuncia (amb algunes excepcions) a la premissa de la relació directa amb els productors, que sol estar molt present com a paradigma de l’agroecologia ibèrica. El motiu és, de nou, purament pràctic: no es poden tenir relacions directes amb tants proveïdors, de fet seria ineficient en l’escala d’un supermercat. Per tant, necessiten majoristes de distribució que puguin mutualitzar la logística (si pot ser) de manera cooperativa. Són conseqüències lògiques d’apostar pel volum, i de la necessitat d’alimentar la metròpolis del segle XXI.
És adaptable el model de supermercat de Park Slope al nostre context? La intuïció apunta a algunes friccions, atès que és un model molt centrat a arribar a més consumidors, però en el qual no hi ha un lloc clar en l’organigrama per incloure els petits productors i les problemàtiques del camp. La qüestió no és menor, i algunes veus ja alerten de la importància de posar al centre del debat de models com és d’important el col·lectiu dels consumidors i com el de productors.
El model Park Slope no encaixa del tot en l’imaginari agroecològic
Un model de supermercat cooperatiu pensat des de la metròpolis, sense qüestionar com ni per què aquesta exerceix el poder que exerceix sobre el territori, podria néixer coix, especialment si mirem a mitjà termini els reptes ambientals del canvi climàtic o l’escassetat i deterioració de recursos naturals. Encara que la intuïció, dèiem més amunt, apunta que el model Park Slope no encaixa del tot en l’imaginari agroecològic, la pràctica s’està demostrant contraintuïtiva: La Louve, supermercat parisenc inspirat en Park Slope, o La Osa de Madrid, sembla que posen en el centre la força del consumidor cooperativista.
Com aquests projectes en potencia podrien equilibrar els interessos del camp i la ciutat? Tres idees per acabar:
Impulsar estructures cooperatives de certa escala des de la banda de la producció agroecològica.
Estudiar les possibilitats de la integració vertical en els futurs supermercats cooperatius, és a dir, que es produeixin aliments sota el paraigua del supermercat, per tant serien cooperatives de producció i distribució.
Activar estructures de cooperació sectorial que treballin per promoure un marc de relacions just entre producció i consum, tant pel que fa als preus com als altres aspectes vitals per al camp.
Aquest article es va publicar originalment al Quadern 56 “De la terra al plat”. Si vols que seguim publicant continguts diversos i de qualitat, fes-te impuls!
The post La recepta dels supermercats cooperatius appeared first on Opcions.
No cal insistir molt en la importància que té disposar d’una aigua de qualitat per a mantenir una vida saludable i digna. Aquest és precisament el fonament de la consideració de l’accés a l’aigua potable i el sanejament com a dos drets humans fonamentals. Fonamentals, perquè d’ells depèn l’exercici d’altres, relacionats amb la salut i la seguretat personal.
La COVID-19 ens ha col·locat abruptament davant de realitats abans no percebudes, mostrant-nos algunes carències bàsiques de la nostra organització social, tot propiciant, així, una reflexió sobre les qüestions prioritàries de la nostra existència. Molt probablement el risc sanitari derivat de la SARS 2 disminuirà en els propers anys, però el temps d’ahir, el món pre-Covid, no tornarà. Entre altres raons, perquè amb l’experiència de la pandèmia hem adquirit nous coneixements i s’ha intensificat la consciència de la vulnerabilitat de l’actual model de producció i consum, del nostre estil de vida. La crisi provocada pel virus cal interpretar-la com una manifestació –un símptoma- de pertorbacions sistèmiques més profundes.
El protagonisme de les mesures d’higiene, especialment el rentat de mans, en la prevenció del contagi ha evidenciat les carències estructurals d’alguns grups de població en l’accés a l’aigua, com ara els collidors temporers. Altres, en precària situació ja abans de la pandèmia, s’han vist afectats per la impossibilitat de fer front a les factures a l’haver perdut els seus ingressos a conseqüència del confinament. Acabat aquest i iniciada la fase de desescalada, els mitjans de comunicació, ocupats a temps complet amb notícies de la pandèmia, alternaven instruccions detallades per al rentat de mans amb imatges de les precàries condicions de vida dels temporers, instal·lats en campaments improvisats, en molts casos sense aigua corrent ni sanejament.
Amb la pandèmia s’han evidenciat les carències estructurals d’alguns grups de població en l’accés a l’aigua
Altres situacions són més difícils d’il·lustrar amb imatges, però no necessàriament menys dramàtiques i afecten les llars que han perdut els seus ingressos durant la pandèmia i han vist en perill la continuïtat dels subministraments vitals, per no poder fer front a les factures. El govern de l’Estat va reaccionar amb diligència i seny, prohibint els talls d’aigua malgrat les pressions de la patronal de les empreses d’abastament (AGA i AEAS), que mitjançant una carta a la ministra exposaven la necessitat d’escometre la suspensió del servei en situacions d’impagament perquè en cas contrari “se aumentará la morosidad a muy corto plazo ocasionando un déficit financiero estructural“, segons Red Agua Pública (RAP).
Molt diferent va ser l’actitud de l’Associació d’Operadors Públics d’Agua i Sanejament (AEOPAS), que va llançar una campanya per mostrar el “trabajo invisible de personas que cada día dan lo mejor de sí para que todas y todos podamos disfrutar de un bien tan preciado como es el agua de grifo”. I és que en un país on més del 80% de la població és urbana, és a dir, resident en municipis de més de 10.000 habitants, el recorregut que fa l’aigua per arribar de la font a l’aixeta resulta difícil d’establir per a la major part de la població. Tampoc és fàcil saber amb certa precisió què passa quan estirem de la cadena, per emprar un eufemisme tant arrelat com obsolet.
Els processos d’urbanització i industrialització desenvolupats al llarg del segle XX generalitzen a tot el territori el model de servei centralitzat d’abastament domiciliari modern creat al segle anterior. Aquest model consisteix bàsicament a la captació d’aigua d’una font, pou o riu, que és transportada fins a una planta de tractament per fer-la potable i després és emmagatzemada en dipòsits i distribuïda a través d’una xarxa de canonades de diferents calibres i pressions fins als domicilis. Com més pura és l’aigua en origen, i com més a prop de l’usuari es capta, menors són els costos de potabilització i transport. D’altra banda, les aigües usades es condueixen per una altra xarxa de canonades i clavegueres fins a una estació depuradora (EDAR), on se sotmeten a un conjunt de processos físics, químics i biològics abans de tornar-la al medi ambient, generalment a un riu o a la mar.
Els sistemes d’abastament i sanejament envellits incrementen els costos, perden eficiència i causen o pateixen problemes mediambientals.
Al llarg de les dècades transcorregudes des de la seua introducció, primer a les grans ciutats i posteriorment a la pràctica totalitat dels nuclis de població, els sistemes d’abastament i sanejament han anat perfeccionant-se i guanyant en complexitat. Però en moltes ocasions també envellint, incrementant els costos i perdent eficiència i causant o patint importants problemes mediambientals. La major part dels sistemes actuals de sanejament presenten, a més, altres problemes d’infraestructura, com els relacionats amb el drenatge urbà i la manca de separació de les aigües residuals de les pluvials. D’altra banda, la manca de participació ciutadana en la gestió dificulta la presa de consciència i l’exercici de la responsabilitat individual en l’estalvi i l’ús sostenible de l’aigua potable i el sanejament.
Les ciutats han contribuït històricament a la contaminació de rius i aqüífers i han hagut d’adaptar-se per tal d’evitar que les mateixes aigües negres contaminaren les fonts d’abastament, problema especialment greu quan l’origen de l’aigua potable era el mateix aqüífer on s’anaven infiltrant les aigües residuals. Les solucions més antigues per a mantenir separades les aigües netes de les brutes han consistit a arreplegar les segones i conduir-les fora de la ciutat, d’una banda; i d’una altra, portar l’aigua per a consum humà de fonts de bona qualitat allunyades de la població. Les airoses estructures dels aqüeductes romans formen part de l’imaginari col·lectiu del subministrament d’aigua en l’antiguitat i, en menor mesura, per menys espectaculars i pitjor conservades, la referència obligada als antecedents dels moderns sistemes d’evacuació d’aigües residuals urbanes són les cloaques (com la famosa cloaca màxima de Roma).
És important destacar que la composició de les aigües residuals urbanes ha canviat de manera substancial amb el procés d’industrialització dels darrers segles, afegint noves exigències de tractament abans de ser retornades al medi. A la càrrega biològica, pròpia de les societats preindustrials, s’han afegit nous compostos de la química sintètica, alguns dels quals són retinguts a les estacions depuradores, però altres –com ara els anomenats contaminants emergents, provinents de l’ús massiu de plaguicides, fàrmacs, etc.- que no ho són, acaben en els rius o en la mar.
La gestió municipal queda freqüentment allunyada de l’atenció política i mediàtica i ha sigut un espai d’abusos, corrupció i incompliments legals
Això en el cas favorable de l’existència i bon funcionament de les depuradores, perquè aquesta part de la gestió municipal escassament glamurosa queda freqüentment allunyada de l’atenció política i mediàtica i ha sigut, en les passades dècades, un espai d’abusos, corrupció i incompliments legals que, aquests sí, s’han fet momentàniament visibles als mitjans de comunicació. Com a il·lustració podem recordar el cas d’Aragó, on els ciutadans han estat contribuint durant anys amb un cànon de sanejament finalista (l’Impost de Contaminació de les Aigües) sense rebre les contraprestacions a les quals s’obligava l’administració; a la ciutat de València, durant el mandat de l’alcaldessa Barberá, l’empresa municipal de sanejament (EMARSA) va ser saquejada pels seus gestors, els quals comencen ara a complir penes de presó per aquells fets; el Reino de España ha incomplert reiteradament les seues obligacions respecte al tractament de les aigües residuals i després d’un llarg procés va ser condemnat pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), en 2018, a “abonar a la Comisión Europea una multa coercitiva de un importe de 10.950.000 euros por cada semestre que persista el incumplimiento y una suma a tanto alzado de 12 millones de euros”. Multa que òbviament no paguen els gestors sinó els contribuents, tal com recull la Disposición 3938 del BOE núm. 76, de 20 de març de 2020.
La depuració de les aigües residuals urbanes és un procés necessari però, com qualsevol altra solució tècnica, no exempta de limitacions. El seu caràcter de tecnologia de final de línia, és a dir, la intervenció en l’última fase d’un procés per a intentar resoldre un problema, constitueix una de les seues debilitats intrínseques que cal intentar compensar amb enfocaments preventius. Per exemple, evitant abocar al vàter tovalloletes humides i altres elements no biodegradables o afavorint l’ús de cosmètics i productes de neteja de la llar de baixa o nul·la (eco)toxicitat.
Depuradora d’aigua | Autor: Ivan Bandura @unstable_affliction
El procediment per a depurar les aigües residuals consisteix habitualment en dos tractaments. Un, dit primari, on se separen mitjançant procediments fisicoquímics, com la coagulació-floculació i decantació, els sòlids en suspensió que posteriorment es retiren i un de secundari, de digestió biològica per a l’oxidació de la matèria orgànica biodegradable. L’efluent líquid que resulta després de la depuració es pot tornar generalment al medi (un riu o a la mar), on s’acabarà la descomposició i dilució de la càrrega contaminant residual. Però no sempre és així, perquè aquest efluent pot contenir patògens, productes químics, nutrients, etc. no compatibles amb el medi o amb altres usos alternatius com ara el reg. Per aquesta raó, depenent de la composició i de la destinació de l’efluent, pot ser necessari un tractament terciari per a assolir la qualitat de l’aigua depurada compatible amb el medi receptor o l’ús previst.
En aquest punt és oportú recordar que l’aigua dolça és una matèria limitada, que circula i es depura de manera natural al llarg del cicle hidrològic a ritmes diferents en funció del seu estat físic i del medi on s’allotja. Així, per exemple, la permanència d’una partícula d’aigua a l’atmosfera, on ha arribat per evaporació d’una massa d’aigua líquida a la quual tornarà (a eixa massa o a una altra) per precipitació, és molt inferior a la d’una altra que s’ha infiltrat i farà un recorregut subterrani en el qual pot invertir centenars d’anys o d’aquella que va quedar atrapada en un bloc de gel fa milers d’anys. L’important és tenir present que el volum total d’aigua dolça del planeta, pràcticament invariable, es depura de manera natural en el seu trànsit per les diferents fases del cicle hidrològic, gràcies a l’energia solar i al manteniment del cicle en bon estat.
L’aigua dolça és limitada, que circula i es depura de manera natural al llarg del cicle hidrològic a ritmes diferents
Tancant aquest incís, podem tornar al punt on havíem deixat les aigües depurades, és a dir, en el punt de retorn al medi. Si el riu (o, en general, la massa d’aigua) està en bon estat, podrà completar el procés de descomposició biològica, sempre que la càrrega no siga excessiva i les substàncies tòxiques que no hagen estat eliminades en la depuradora mantinguen una concentració suficientment reduïda per no alterar el funcionament de l’ecosistema. En cas contrari, apareixeran problemes com el de l’eutrofització (per excés de nutrients) o la mort dels organismes més sensibles als tòxics, que encetaran un procés de degradació de l’ecosistema, amb pèrdua de biodiversitat i de la capacitat depuradora del sistema.
Fins ara hem parlat de la contaminació urbana de les aigües a través de les aigües depurades. No cal dir que els abocaments d’aigües sense depurar o mal depurades no fan sinó agreujar la situació. Però l’origen de la contaminació de les aigües i del deteriorament dels ecosistemes aquàtics no és exclusivament urbà. Ni tan sols és l’ús urbà la causa més important d’aquest empitjorament. L’agricultura industrial, la major usuària d’aigua, és responsable d’una contaminació específica associada a l’ús de fertilitzants i agrotòxics, que té efectes devastadors en els ecosistemes aquàtics. La crisi ecològica del Mar Menor, una llacuna litoral salobre de la província de Múrcia, és un exemple paradigmàtic de deteriorament d’un ecosistema per eutrofització i toxicitat d’origen agrari i, en menor mesura, urbà, que alerta de les conseqüències d’un model econòmic depredador, que no és exclusiu d’aquella zona.
L’agricultura industrial, la major usuària d’aigua, és responsable d’una contaminació que té efectes devastadors en els ecosistemes aquàtics
El model agrari implantat al nostre país des de la segona meitat del segle XX, amb l’expansió descontrolada del regadiu i la intensificació de la producció per damunt de les possibilitats dels territoris transformats ha tingut com a conseqüència la sobreexplotació quantitativa i la contaminació de rius i aqüífers, a més d’altres fenòmens negatius com la ruptura de la continuïtat fluvial. A mesura que els efectes destructius d’aquest model sobre els ecosistemes aquàtics i els aqüífers es feien evidents, en lloc d’optar per mesures preventives i de correcció a l’origen dels problemes tot revisant el model agrari, les administracions públiques encetaren una estratègia de fugida cap endavant que ha estés i agreujat el deteriorament. Especialment en la vessant mediterrània, a mesura que s’anaven exhaurint els cabals, s’ha acudit als transvasaments, traslladant la pressió sobre els ecosistemes i els conflictes distributius a altres conques; a mesura que l’extracció abusiva per damunt de la recàrrega o la contaminació (principalment) agrària anava inutilitzant els aqüífers per a l’abastament de poblacions s’anava estenent la xarxa artificial per a captar l’aigua en altres masses d’aigua encara amb recursos potabilitzables. Per cert, carregant generalment a l’usuari urbà el sobrecost de l’operació, obviant la repercussió dels costos segons el principi de qui contamina paga.
L’exercici actual -i la garantia futura- del dret humà a l’aigua potable depèn directament de la conservació en bon estat dels ecosistemes aquàtics i indirectament del compliment del dret al sanejament. Des de l’aprovació de la Directiva Marc de l’Aigua l’any 2000, disposem dels instruments legals i de gestió necessaris per a aturar el deteriorament dels ecosistemes aquàtics i adaptar els usos a les característiques de cada territori per a mantenir-los a llarg termini. Malgrat les resistències dels usuaris privilegiats de l’aigua –regants i hidroelèctrics- i de la pròpia administració hidrològica espanyola, les institucions europees han confirmat recentment l’adequació del marc legislatiu actual per a gestionar l’aigua amb una perspectiva de sostenibilitat. Cal recordar que el canvi climàtic, amb l’alteració temporal i espacial dels patrons de pluja, que es tradueix al nostre àmbit espacial en sequeres més freqüents i més intenses, d’una part, i pluges torrencials més devastadores, de l’altra, afegeix nous elements d’urgència i determinació en la gestió de l’aigua. El proveïment d’aigua per al consum humà i la protecció del cicle hidrològic, com a garantia de la futura disponibilitat, han de gaudir de prioritat efectiva sobre altres usos.
No només és urgent la protecció de les àrees de captació de les aigües destinades al consum humà –tasca prevista en la llei, però no posada en marxa en amples zones del territori- sinó que és necessària la recuperació general del bon estat dels ecosistemes aquàtics, adoptant mesures preventives amb la finalitat de mantenir els nombrosos serveis ecosistèmics que rius, fonts, llacs, aigües litorals i de transició aporten a la societat. El dret al sanejament va de la mà del dret a l’aigua potable i ambdós es vinculen a través de la recuperació i el manteniment en bon estat dels ecosistemes aquàtics i de l’ús sostenible de l’aigua.
The post La gestió sostenible de l’aigua de l’aixeta comença amb la protecció de rius i aqüífers appeared first on Opcions.
Vivim en una societat plagada d’informació i com deia el periodista Ramon Barnils, “l’excés de llum no hi fa veure, encega”. I aquesta infoxicació fa que no puguem diferenciar les notícies verdaderes de les fake news o les notícies rellevants d’aquelles que no ho són tant.
Es tracta de buscar informació veraç i opinions plurals per fer-nos una composició més polièdrica de com és el món. Per això és important buscar mitjans rigorosos.
Hi ha diversos ítems a tenir en compte, però n’hi ha quatre de rellevants. El primer és anar més enllà del titular i llegir-nos el contingut per saber si el que diu el titular és enganyós.
El segon ítem important és saber qui és l’autor de la notícia, si és un periodista i, per tant, té una vocació de servei públic a l’hora d’escriure la notícia, o si, per exemple, són altres agents, com tertulians o alguna part interessada.
El tercer punt a tenir en compte són les fonts d’informació, han de ser plurals i rellevants. I, com a quart punt, és important saber la naturalesa del contingut; és un contingut només periodístic o és un contingut publicitari? És un publireportatge o un contingut patrocinat? Això ens diferenciarà l’interès de la notícia.
La informació a Catalunya i a l’Estat espanyol està copada per set grans grups mediàtics que controlen diversos mitjans de premsa, de ràdio i de televisió. Paral·lelament, però, han aparegut cada vegada més mitjans independents que són més petits i que no tenen aquest control de bancs i de grans multinacionals.
Un bon periodisme requereix temps i això són diners. La qüestió és que hem de decidir qui paga aquests diners: o les grans corporacions amb els seus interessos, o molta gent perquè aquest periodisme sigui de servei públic.
Aquest vídeo explica la Guia Pràctica del quadern 56 “Qui ens informa?”. Per llegir el quadern complet, ho podeu fer aquí.
The post Com tenir una bona dieta informativa? appeared first on Opcions.
Iniciatives comunitàries o empresarials, construïdes al marge de l’estat o co-finançades per l’administració pública, al Nord i al Sud globals. Al darrere de les inversions de les finances ètiques, s’hi troben iniciatives molt diferents, però que comparteixen la voluntat de contribuir al bé comú. Aquesta és una petita mostra de la diversitat d’aquests projectes, dels seus reptes i de la seva relació amb les finances ètiques.
Un grup de cinc joves recorren les vinyes de Can Calopa, podalls en mà, i en tallen els sarments. De l’altaveu d’un dels seus telèfons mòbils sona una cançó de reggaeton. Fa dies que treballen en la poda d’hivern, que assegurarà una bona collita de raïm i en regularà la producció.
Can Calopa és una masia del segle XVI, envoltada de tres hectàrees de vinya i situada a la serra de Collserola. Està gestionada per l’Olivera, una cooperativa d’integració social que treballa en la producció d’oli i vi a través de la incorporació al mercat laboral de persones amb diversitat funcional. “El projecte va néixer amb la voluntat que aquestes persones poguessin treballar el camp, perquè als anys setanta, al món rural, estaven tancades a casa i no tenien opcions”, explica la Dolors Llonch, presidenta de la cooperativa.
L’Olivera va néixer el 1974 a Vallbona de les Monges (Urgell) i una dècada més tard comercialitzava el seu primer vi. L’any 2009, sense abandonar el projecte a la Catalunya interior, la cooperativa s’instal·là a Can Calopa, una finca propietat de l’Ajuntament de Barcelona, amb qui va signar un conveni de col·laboració per gestionar-ne l’explotació. “La masia i les terres estaven abandonades i els corrals enfonsats. L’Ajuntament va comprar els drets de les vinyes i en va impulsar la producció; nosaltres vam restaurar la masia” apunta Llonch. Avui, des del celler, s’elabora l’únic vi que es produeix a la ciutat de Barcelona i es reivindica el passat vitivinícola de la serra.
Si mecanitzem molt el procés, perdrem llocs de treball
Dotze joves viuen a la llar residència, a tocar de les vinyes, d’altres viuen en pisos en els municipis propers, però treballen a la finca. A Collserola se’ls ofereix una primera experiència laboral, en el treball a la vinya o en l’àmbit de la restauració, a través del projecte de vinoteca i enoturisme: “la vinya és molt gratificant com a projecte social i pedagògic, perquè els joves participen en tot el cicle de producció, des de la poda d’hivern a la verema o el celler”, comenta Llonch. L’agricultura requereix paciència i, en especial, la vinya. Al contrari que a la majoria d’explotacions, a Can Calopa es prioritza augmentar la mà d’obra per sobre de la productivitat: “ens interessa tenir moltes persones treballant i que la producció sigui artesana, perquè si mecanitzem molt el procés, perdrem llocs de treball”. Això fa que la rendibilitat econòmica del vi sigui molt més baixa que el d’altres cellers.
En un mercat competitiu, a més del suport de l’administració pública, l’aportació de capital per part de les finances ètiques ha estat fonamental per la supervivència del projecte. Coop57 participa en el projecte des de la seva fundació: va aportar capital per construir el celler de Vallbona de les Monges, facilita l’avançament de capital de subvencions, és un dels socis col·laboradors de la cooperativa i forma part del Consell Rector.
Amb Fiare, l’Olivera ha contractat una pòlissa de crèdit que li permet fer front a l’estacionalitat de l’activitat: “mentre a l’hivern generem moltes vendes, a l’època de la verema tenim poca aportació de capital i, en canvi, és quan necessitem contractar més persones. Fiare ens fa de coixí per encarar aquestes dificultats de tresoreria”, detalla Llonch.
GreenForest Food és un projecte familiar, gestionat pel matrimoni format per la Catherine Mutiso i l’Athanas Matheka, que facilita la venda de mel de petits productors de zones rurals del sud-est de Kènia a les ciutats. Els apicultors, que viuen en àrees remotes, elaboren la mel de manera tradicional. Com succeeix en altres indrets del món, els apicultors de Kènia es troben amb dificultats per la creixent desaparició de la població d’abelles. La desforestació ha provocat la pèrdua de biodiversitat a la zona i, en conseqüència, la desaparició del nèctar i el pol·len. Al mateix temps, les generacions més joves no estan disposades a treballar en l’apicultura, per la manca d’oportunitats que ofereix el sector.
Treballadors de GreenForest Food
La venda de mel proporciona bons guanys a les dones de les zones rurals del sud-est de Kènia.
GreenForest Food va començar fa vint anys en una petita cuina casolana i una inversió inicial de 130 euros. En l’actualitat, distribueix la mel de 5.000 apicultors, dona un lloc de feina a 39 treballadors i té un volum de negoci anual de 815.000 euros.
Un dels motius que va portar a l’Athanas i la Catherine a finançar el projecte des de les finances ètiques va ser la preocupació per la crisi ecològica: “el canvi climàtic és el repte existencial més gran del nostre planeta. Les finances ètiques garanteixen unes finances globals sostenibles” comenta Matheka.
Des de 2014, Oikocredit ha invertit 124.000 euros en el projecte: “el crèdit ens ha permès millorar la traçabilitat de la producció i la distribució de la mel, establir relacions més estretes amb els apicultors, millorar l’assistència tècnica i la nostra infraestructura. Tot això ha fet possible que puguem vendre la mel als principals supermercats de la regió”. Matheka comparteix que van topar amb Oikocredit en un moment crític: “la cooperativa ens va proveir de finançament el 2014, quan cap altre banc ho volia fer, perquè el projecte encara no generava prou certeses. El 2015, quan tres dels quatre principals clients que teníem van fer fallida vam perdre 40.000 euros i Oikocredit va estendre les condicions del nostre crèdit per ajudar-nos a seguir. Des d’aleshores, la inversió ens ha permès aconseguir més col·laboradors i clients que confiessin en nosaltres per estabilitzar el projecte”
Per a NUMAX, la inversió de Coop57 també va ser vital per a la posada en marxa del projecte cooperatiu a Santiago de Compostel·la. El préstec inicial, de 300.000 euros, els va permetre reformar un local, construir una sala de cinema i una llibreria, comprar bona part del mobiliari i l’equipament tècnic necessari i contractar els primers proveïdors. “A més, ara també ens ajuda a finançar part del funcionament corrent de l’activitat, ja que és força estacionària”, explica Avelino González, el gerent del projecte i un dels socis fundadors de la cooperativa de treball sense ànim de lucre.
L’objectiu de NUMAX és generar treball digne i de qualitat
NUMAX és un projecte d’autoocupació que inclou la gestió d’una llibreria, un cinema i un estudi de disseny gràfic, comunicació, producció i postproducció de vídeo. Està format per onze persones sòcies i quatre assalariades, a més d’una sòcia col·laboradora: “ens vam unir per fer juntes el que estàvem acostumades a fer per separat, amb l’objectiu de generar treball digne i de qualitat”, detalla González.
Llibreria NUMAX | Foto: numax.org
El projecte busca també vincular la tradició dels cinemes d’art i assaig amb les estrenes més recents, en versió original. De fet, a l’Estat espanyol només hi ha dos cinemes que projecten exclusivament en versió original en ciutats amb menys de 100.000 habitants, com és el cas de NUMAX. “Quan vam obrir, a Santiago només hi havia una sala de cinema en un centre comercial, amb el tipus de model cultural que això implica. Volíem fer un cinema diferent i, a més, connectar-lo amb una llibreria que tingués una bona selecció d’obres de literatura, art i pensament”.
El projecte es va finançar gràcies als avals mancomunats de 182 persones
Segons González, va ser més fàcil aconseguir el finançament a través de Coop57 que no pas ho hauria estat per mitjà de qualsevol entitat financera convencional, gràcies als avals mancomunats, el sistema de garanties de Coop57. L’entitat que sol·licita finançament ha de buscar, en el seu entorn, persones que confiïn en el projecte i estiguin disposades a assumir un compromís personal i individual per respondre com a avaladors d’una part del préstec concedit. En el cas que l’entitat no pugui retornar el préstec, les persones avaladores responen en el seu nom i només per la part avalada. Aquest sistema permet que moltes entitats amb projectes viables econòmicament, però que no estan capitalitzades amb patrimoni, puguin accedir a finançament.
També dona informació sobre la capacitat de crear xarxa del projecte i el suport social amb què compta. Per al préstec inicial, NUMAX va comptar amb l’aval de 182 persones, que van avalar entre mil i cinc mil euros cadascuna. “Estem orgulloses de comptar amb el suport de les persones avaladores que van creure en NUMAX, suport al què avui se sumen les més de 850 abonades que venen assíduament”.
González destaca un altre tret diferencial respecte de la banca convencional: “per donar suport a un projecte presentat, a més dels criteris estrictament econòmics, les entitats de finances ètiques valoren també els criteris socials realitzant una anàlisi qualitativa de la iniciativa”.
La segona part d’aquest reportatge, que es publicarà properament, inclourà les experiències de sororitat entre dones migrades, de construir relacions comunitàries a través dels diners i com el sòl comunitari és una resposta a la gentrificació.
Aquest article forma part del reportatge del Quadern 58, “On van els nostres diners?”. Per llegir el quadern senser, uneix-te a Opcions! A més de poder llegir el quadern, estaràs donant suport a un projecte cooperatiu, sense afany de lucre i transformador.
The post Els fruits d’una revolució (part 1) appeared first on Opcions.
Els mitjans de comunicació han alterat la manera de produir continguts per captar, en aquestes plataformes, l’atenció dels ciutadans. Fora de la indústria periodística, existeix un mercat de la influència social en el qual res no és el que sembla. Les granges de continguts creen notícies falses, comptes mercenaris, bots i inflen converses amb el propòsit d’influir en l’opinió pública i crear corrents d’opinió favorables a determinades idees.
Les notícies ja no pertanyen als mitjans. L’esfera pública es troba operada per un petit nombre d’empreses privades amb seu a Silicon Valley. Els algorismes són els gatekeepers del segle XXI: decideixen el que llegim i el que pensem. Gairebé tot el contingut que es publica ara en plataformes socials prové d’empreses que admeten no tenir ni habilitats ni desig d’editar contingut. Per contra, els mitjans tradicionals tenen criteri periodístic i editorial, però relativament poc control sobre la distribució del contingut. Els enginyers de Silicon Valley, que poques vegades pensen en el periodisme, l’impacte cultural o la responsabilitat democràtica, prenen decisions cada dia que donen forma a la creació i difusió de les notícies.
Augmenten els continguts absurds i s’incentiva la polarització i el contingut radical i extrem
En els últims mesos, antics desenvolupadors han expressat públicament el seu lament per haver creat els botons de “m’agrada” de Facebook i Instagram i el retuit de Twitter. Els incentius que generen aquests botons són perniciosos per a la cultura democràtica: s’escriuen missatges per cridar l’atenció. Així, augmenten els continguts absurds i s’incentiva la polarització i el contingut radical i extrem.
Fa temps que els mitjans de comunicació treballen amb la vista posada en aquells temes que creen polèmica a la xarxa i se’ls apropien amb l’objectiu d’aconseguir més visites a la seva pàgina web, més “m’agrada”, més comentaris. Hi ha dos tipus d’informacions davant dels quals l’usuari no pot reprimir l’impuls de compartir: els que tendeixen a produir sensacions i emocions plaents i els que, per contra, incentiven la indignació i l’enuig col·lectiu.
Els mitjans de comunicació treballen amb la vista posada en aquells temes que creen polèmica a la xarxa
Els continguts amb titulars sensacionalistes que tenen com a únic objectiu cridar l’atenció dels lectors i empènyer-los a fer clic en un enllaç es coneixen despectivament com a clickbait. Les tècniques més utilitzades pels mitjans per pescar clics són: els titulars que ometen informació (“El sorprendente comentario de Herrera sobre Rufián”); els que prometen alguna mena d’emoció (“Una perrita se reencuentra con sus cachorros”); i els hiperbòlics (que solen contenir coses com “lo que sucederá a continuación te sorprenderá” o “no te lo vas a creer”).
La recomanació social no sempre coincideix amb el criteri d’interès públic, que en els inicis de la premsa ocupava una de les primeres posicions a l’hora de seleccionar i jerarquitzar les notícies, dues de les funcions bàsiques del periodisme. És més entretingut llegir qualsevol de les informacions apuntades més amunt (tots els titulars són reals i han aparegut en algun mitjà digital) que una sobre un Consell de la Unió Europea, però el benestar dels ciutadans resultarà molt més afectat pel segon fet que pel primer.
Es tendeix a consumir notícies que reforcen les pròpies creences en lloc de consultar una diversitat de fonts
Com a contrapartida, els usuaris, en el nou paradigma digital, tenen més poder de decisió en l’establiment de l’agenda. No obstant això, les promeses d’Internet com un espai d’accés a la informació neutral, obert, gratuït i construït entre tots no s’han complert. I, a hores d’ara, són més grans els perjudicis que els beneficis associats a la producció i el consum de notícies a la xarxa. Diferents intel·lectuals venen alertant que, a Internet, els usuaris tendeixen a consumir aquelles notícies que reforcen les seves pròpies creences en lloc de consultar una diversitat de fonts.
La relació entre empreses periodístiques i tecnològiques va experimentar un punt d’inflexió amb l’arribada de Donald Trump al poder. Durant la campanya electoral, tecnològiques com Google i Facebook van donar difusió a notícies falses i rumors, que haurien tingut pes en l’elecció del nou president. Una de les mentides més influents en l’elecció va ser la que va assegurar que el papa Francesc donava suport a Trump.
Tant Google com Facebook –que fins avui mai havien assumit cap responsabilitat quant al contingut que circula a les seves plataformes– van declarar la guerra als webs de notícies falses, després de descobrir que a Macedònia s’estaven creant webs amb l’única finalitat d’inventar i difondre notícies falses sobre Hillary Clinton. Aquestes informacions, que després eren compartides massivament, permetien a aquests webs rebre diners a través de la publicitat que els col·locava l’AdSense de Google.
Dades de les xarxes socials | Elaboració pròpia
A Internet res no és el que sembla i proliferen les notícies falses, els comptes mercenaris, els bots i les converses inflades. Els processos electorals a escala municipal, estatal i europea en són una bona mostra. Twitter va suprimir 130 comptes falsos de Twitter vinculats a ERC dedicats a amplificar el missatge amb retuits i a generar conversa, segons Europapress. Anys enrere va ser sonat el cas de Mariano Rajoy, amb un compte de Twitter que va guanyar 60.000 seguidors en un sol dia. Poc després, Pedro Sánchez va ser acusat de rebre a Twitter el suport de 80 comptes falsos que llançaven spam polític. El compte de Twitter @BotsPoliticosNo ha detectat aquest comportament en formacions i líders de tota índole.
A Internet abunda el contingut i les interaccions automatitzats. Hi ha diferents tipus de perfils que difonen desinformació, així com tècniques fraudulentes per fer veure el que no és:
Astroturfing: camuflar la propaganda de suport a un candidat, un partit polític, un producte o un servei com si es tractés d’un moviment espontani. A més de generar sensació de suport popular, també persegueix impulsar converses per afavorir un client, atacar-ne els rivals o magnificar alguns temes per col·locar-los a l’agenda mediàtica. Per aconseguir-ho, són necessaris els bots, trols i comptes mercenaris.
Newsjacking: utilitzar les etiquetes que són trending topic per colar missatges que no tenen a veure amb el tema que és tendència per aconseguir que un missatge aconsegueixi més notorietat.
Black Hat SEO: tècniques per enganyar els cercadors i aconseguir millor posicionament d’una pàgina web. Algunes d’aquestes tècniques s’utilitzen també a les xarxes socials.
The post Les notícies en temps de les xarxes socials appeared first on Opcions.
El passat mes de gener, es van votar els temes per als dos pròxims quaderns monogràfics d’Opcions: els guanyadors han estat Opcions d’envelliment digne i El negoci dels residus. Com hem vingut fent des de l’inici de la revista, intentarem assenyalar els punts foscos, denúncies o polèmiques que acompanyen aquestes activitats i les possibilitats que tenim, com a persones consumidores i usuàries, d’incidir sobre ells i millorar-los amb els nostres hàbits i amb els nostres diners.
Aquesta tasca d’investigació i elaboració de continguts ha estat una de les constants en la nostra trajectòria: la informació sobre el consum com a eina de transformació social. Però, de tant en tant, hem de qüestionar-nos a nosaltres mateixes i preguntar-nos: i si allò realment important ja no és informar?
Un exemple pràctic al respecte de la pregunta que hem formulat. Estem arrencant motors amb algunes preguntes obertes per al primer quadern, Opcions d’envelliment digne. La vellesa és una etapa de la vida que totes voldríem transitar amb dignitat, respecte i en bona companyia. Però és una etapa en què som vulnerables i el sector de les cures a la gent gran és, lamentablement, terreny fèrtil per abusos i vulneració de drets. El sector està, actualment, molt qüestionat arran de les milers de morts per COVID-19 que s’han produït en residències, encara que no és l’única praxi qüestionable. També assistim darrerament a un degoteig de notícies de casos de maltractament a gent gran en residències que és, francament, preocupant.
Així doncs, ens trobem davant d’un sector sobre el qual val la pena, i molt, investigar. La solitud, indefensió i vulnerabilitat de la gent gran (sobretot dependents) justifiquen sobradament que ens fem preguntes, moltes preguntes.
Com ens hem de preparar per envellir dignament?
Quins són els recursos públics, privats o concertats i en què es diferencien?
Quines problemàtiques cal abordar en relació a la vulnerabilitat de la gent gran en tant que consumidores de serveis de dependència?
Com es relaciona la gent gran amb serveis complexos com les noves tecnologies o els serveis financers?
Com podem tenir un impacte positiu en la societat després de finalitzada la nostra vida laboral?
Mirat en perspectiva, tot això de l’envelliment ens pot afectar, tard o d’hora, a nosaltres o als nostres cercles pròxims. Conèixer les respostes a les preguntes que ens hàgim formulat ens donarà un coneixement que és la base indispensable per a una acció una mica més coherent i, si pot ser, transformadora.
No sempre el coneixement sobre un problema ve associat a la possibilitat d’una acció transformadora
Però, tornant a la pregunta inicial (i si allò realment important ja no és informar?): No sempre el coneixement sobre un problema ve associat a la possibilitat d’aquesta acció transformadora, quan parlem de decisions de consum. Per exemple, anem al cas dels residus, el segon tema de quadern que tractarem aquest 2021 i que hem titulat, per ara, El negoci dels residus.
Aprendre com es gestionen les escombraries, qui se’n beneficia i per què no es fa millor, ens permetrà prendre millors eleccions que impactin en els sistemes de recollida, classificació o gestió dels mateixos? No sembla haver-hi una relació tan directa.
M’explico. És cert que tenim un marge d’”acció consumerista“: evitant compres innecessàries i els seus embalatges, utilitzant els circuits de segona mà o amb uns bons hàbits de classificació de residus tindrem un impacte positiu, fins aquí d’acord. Però hi ha tot un conjunt d’influències que són decisives: les normatives vigents; els sistemes de gestió de residus existents (amb infraestructures costoses d’implantar i mantenir); empreses constructores i de gestió ambiental molt assentades; interessos polítics i portes giratòries; sense oblidar la realitat física pura i dura – és a dir, els materials disponibles a l’escorça terrestre, la seva escassetat i possibilitats d’ús i reciclatge (minerals, recursos fòssils, fusta, etc.).
El que vull dir és que hi ha un conjunt de forces que intervenen sobre el negoci dels residus i la nostra acció com a consumidores és només una d’elles: rellevant, però no tant com per ser determinant. Per tant, conèixer tot aquest entramat de gestió de materials ens pot donar unes pautes per a l’acció individual, però és lícit preguntar-se si no faríem millor ús dels nostres recursos fent lobby, consultoria, laboratoris o altres iniciatives més concretes que no un producte comunicatiu com pot ser una revista.
La nostra acció com a consumidores és rellevant, però no tant com per ser determinant.
Dit d’una altra manera: què és més útil: comunicar o actuar?
Queda clar, doncs, que és difícil acotar les investigacions, encertar en les preguntes o trobar els “punts calents” que generin interès i debat. És per això que us animo a aportar els vostres comentaris sobre aquest article, a formular les preguntes necessàries o a reflexionar sobre el sentit del que fem. Podeu fer-ho en xarxes socials o per correu a redaccio@opcions.coop.
La pregunta anterior (què és més útil: comunicar o actuar?) és molt rellevant en un context de saturació informativa de l’era Internet i ens porta a reconsiderar com realitzem la producció i difusió de continguts sobre consum conscient.
Montse Peiron, fundadora de la revista Opcions allà pel 2002, es preguntava en un article del quadern Opcions 53 si el consum conscient havia aconseguit canviar alguna cosa des d’aleshores: “No hem pogut canviar el món, però sí que ho hem transformat d’una manera gens anecdòtica”. Es referia a la presència social del consum conscient en l’imaginari col·lectiu. Al fet que la població és més conscient ara que fa vint anys de les implicacions del nostre model de consum, i que hi ha alternatives viables.
La població és més conscient ara que fa vint anys de les implicacions del nostre model de consum
Però una de les conseqüències d’aquest aparent èxit és que, sense voler, hem ajudat a donar a llum un fenomen preocupant: la bola de neu de la publicitat amb valors. Ara, moltes de les empreses (sovint grans corporacions) que s’anuncien a TV i xarxes socials es venen com verdes i justes, encara que el públic desconegui com, quant o per què s’autodefineixen així, qui controla la veracitat d’aquestes afirmacions i si ens en podem refiar. El que està clar és que els valors als quals fan referència (la sostenibilitat, per exemple) s’han inserit en la cultura col·lectiva gràcies, en part, a organitzacions com la nostra, i la comunicació corporativa respon a aquesta demanda.
Vol dir això que el mercat ha donat un tomb cap a l’ODS número 12 de producció i consum responsables i estem fent, per fi, les paus amb el planeta? Coneixent les estratègies operatives i de comunicació actuals, la resposta més probable és: igual ens estan venent la moto una mica. O potser, molt.
Un dictamen recent de el Consell Econòmic i Social europeu sobre el consum sostenible a Europa i les estratègies per aconseguir-lo reconeix que tot això del màrqueting potser no serveix de molt per canviar el consum: “Les polítiques de la UE adreçades al consum s’han centrat fins ara en el paper dels ciutadans com a consumidors i a utilitzar instruments polítics basats en la informació per intentar influir en el comportament dels consumidors. (…) Aquests instruments polítics han tingut un efecte limitat en el consum insostenible. De fet, no hi ha moltes proves que suggereixin que una millor informació sobre el rendiment mediambiental dels productes, com les etiquetes ecològiques, aconsegueixin canvis reals en els hàbits de compra, i molt menys al nivell necessari.”
Moltes de les empreses que s’anuncien a TV i xarxes socials es venen com verdes i justes
En qualsevol cas, dues reflexions a compartir, si més no, sobre aquest fenomen de la bombolla de la comunicació amb valors:
La primera és que, per ser justos, cal diferenciar entre, d’una banda, els continguts que fem a Opcions (i altres mitjans independents) sobre consum i, de l’altra, el triomfalisme verd que les empreses convencionals transmeten. Seguim creient en la necessitat d’una informació rigorosa i estructurada sobre el que consumim. Si vosaltres també ho creieu, no deixarem de fer-ho, tot i l’allau informatiu.
En comparació amb el que abans anomenava “la bola de neu de la publicitat amb valors”, les anàlisis de consum que hem fet històricament en les revistes i quaderns d’Opcions tenen qualitat informativa, rigor i veracitat, a més de defensar el bé comú i no un interès particular. Volem seguir fent-los perquè constitueixen un coneixement sobre el fenomen del consum contemporani del què pensem que no es pot prescindir. Pel que ens pot aportar i pel potencial transformador que té, encara que sigui modest.
La segona reflexió és que, probablement, no n’hi hagi prou amb publicar continguts dignes del paper en què s’imprimeixen. Pel públic general, no hi ha gaire diferència, a primera vista, entre la sostenibilitat fake i el que venim fent en el sector més arrelat del cooperativisme, l’economia solidària i l’ecologisme social. De fet, probablement, el missatge sigui molt més amable i comprensible en el primer cas. I, com tenen cent vegades més pressupost, hi arriba més.
No podem cenyir-nos a la il·lusió que, publicant bons continguts i carregant-nos de raons, aconseguirem que la majoria social faci un gir en els seus hàbits de consum capaç de transformar el sistema econòmic. És un ingredient necessari, un primer pas imprescindible, però, sens dubte, insuficient. El coneixement adquirit cal explotar-lo.
The post La informació sobre el consum és poder. Però, per a qui? (Primera part) appeared first on Opcions.
El pasado 15 de abril, la Fundación Aldauri recogió el premio otorgado por el Ayuntamiento de Bilbao en la tercera edición de los Bilbo Balioen Sariak, en la categoría de asociaciones y entidades sin ánimo de lucro. Concretamente recibió el galardón por su iniciativa tutorialeskonekta.aldauri.org, una propuesta para facilitar el uso de las nuevas tecnologías, […]
Por una economía que ponga los cuidados y la sostenibilidad de la vida en el centro.
Tejiendo resistencias feministas para revolucionar la economía
